"L'adaptació dels infants a l'escola bressol és un pilar bàsic per al seu creixement personal, tant físic com psicològic i emocional. Si un infant no es sent a gust a l'escola, no pot desenvolupar-se per als posteriors aprenentatges.
Per aquests motius, el període en el que l'infant comença per primera vegada a l’Escola Bressol i es troba en una situació desconeguda, es tracta amb la millor cura possible. Descobreix un espai nou que d’entrada no ha vist mai, per tant li costarà un temps trobar-hi seguretat ; nous adults que se’n fan càrrec i que també necessitarà un temps per agafar-los plenament confiança; companys, amb els quals haurà d’aprendre a compartir i, a més, a l’igual que ell, tenen la necessitat d’afecte i seguretat; noves maneres de fer i normes diferents de les de casa.
Són molts canvis que el nen necessita païr a poc a poc. Potser és el primer problema que es troba i; no té més remei que solucionar-ho ell sol.
Nosaltres (tant mestres, com pares, com avis) podem ajudar-lo donant-li temps, seguretat afectiva, un clima acollidor i no angoixar-lo. Tenim, per tant, un paper molt important i en depèn, en gran part, que la situació per la qual està passant l’infant sigui més o menys traumàtica. Durant aquest procés, cal proposar objectius que, tot i que d’entrada semblen molt senzills, són bastant complexes. Des de casa també cal anar-los treballant i així, de mica en mica, els anirà assumint.
Com que cada nen és un món, uns infants necessitaran més temps que d’altres, però el més important és que s’acabi adaptant i assumint tots els canvis.
La metodologia de treball en els processos d'adaptació a l'escola és senzillament obrir les portes i deixar que sigui el nen, acompanyat dels adults que té de punt de referència qui l'acompanyin el les primeres descobertes. Una persona de l’entorn del nen/a (pare, mare, cangur, etc.) el pot acompanyar a l’escola i es queda amb ell. D’aquesta manera, se sent protegit i li dóna confiança.
Al llarg de la primera setmana, l'infant va coneixent els diferents espais de l’escola; les aules, els espais exteriors, zona de canviadors, etc. I permetem una flexibilitat horària que afavoreixi que s'adapti a poc a poc, ja que els nens solen portar un ritme diferent a casa. Com que no volem convertir l’adaptació en un període interminable, cal posar-hi uns límits. La permanència de l’adult a l’escola és d’una setmana; però cal tenir present que cada nen és un món, això vol dir que cada nen reacciona diferent. Uns es passen l’estona agafats de la mare, altres en passen completament, però el que sí fan la majoria, és plorar quan l’adult se’n va. Encara que sembli il.lògic, és una reacció positiva, no preocupant; ell ens fa saber que està en desacord i es desfoga. També hem de parlar d’una minoria que no ploren, o d’altres que els problemes fruit de l’adaptació apareixen més tard. Cal dir també que durant uns dies, poden despertar-se a la nit o estar més neguitosos, i és, senzillament, els nombrosos estímuls que està rebent (noves joguines, la decoració, etc.), o també que els veiem més emmarats (tenen por que la mare se’n vagi). Pensem que és el primer problema que es troben a la vida i no tenen més remei que solucionar-ho ells sols.
El primer objectiu que la mestra proposa quan un infant arriba per primera vegada a l'escola acompanyat, és apropar-se a ell. La tutora es converteix en la seva ombra, respectant, en tot moment, els desitjos del petit (si vol donar-li la mà, si es vol quedar enganxat a la mare, etc.) i no obligant-lo a res. D’aquesta manera, se li va donant seguretat afectiva. Un cop ja no té a la persona de referència, fa el possible perquè no plori. Si aquest no és el cas, intentem consolar-lo de diferents maneres: a través del contacte corporal amb jocs de falda; amb les joguines; amb paraules; amb la música; ertc.
A mesura que el vas coneixent, i també a través de la informació que els pares ens donen; te n’adones de quina estratègia o recurs és el més adient per a consolar-lo. La mestra té clara la importància d’afavorir un clima acollidor, càlid i tranquil a l’aula, encara que, de vegades, és difícil d’aconseguir. Durant tot el curs, però potser més durant aquest procés, valorem la relació amb la família. Creiem que és important la confiança mútua.
Des de l’escola i, durant aquests primers dies, informem als pares de com ha estat el seu fill (si ha plorat, si ha estat tranquil, etc.) sempre amb la veritat per davant. Un cop passada l’adaptació ens trobem tots plegats per parlar de com ha anat el procés i fer-ne una valoració plegats
L'actitud de les famílies és molt important també durant aquest procés. Depèn, en gran part, que la situació per la qual està passant l’infant sigui més o menys traumàtica. Les pautes a seguir són:
- ser positius en tot moment quan parlem de l’escola i quan els venim a portar i buscar.
- no angoixar-nos perquè sense adonar-nos li transmetem al nen.
- no crear-nos expectatives del nostre fill/a abans d’anar a l’escola. Els infants són imprevisibles
- mostrar confiança amb la mestra.
- “deixar de banda les xafarderies de la gent quan passen per davant l’escola i ens informen de com està el nostre fill”
- tenir clar que hi ha nens que necessiten poc temps per a sentir-se segurs i n’hi ha d’altres que en necessiten més.
És difícil, com a pares, seguir aquestes pautes quan veus el teu fill plorant de pena. Nosaltres, com a mestres, comprenem quan se’n van amb el cor encongit. Però hem d’esforçar-nos tots plegats, perquè sigui tot més fàcil pel nen/a.
Un infant no està adaptat a l’escola quan deixa de plorar si no quan es mostra realment tal com és a casa. Solen necessitar màxim uns tres mesos, tot i que alguns necessiten menys. Hem de tenir clar, que una bona adaptació li servirà per a poder acceptar altres canvis que ben segur tindrà al llarg de la seva vida.
Quan un nen/a comença a l’escola n’hi ha d’altres que ja porten un temps i un rodatge i, per tant, tenen la dinàmica completament assumida. Són ells els que han d’aprendre a compartir la mestra, a col.laborar, i sobretot a adaptar-se a una situació difícil per a ells (una altra mare, plors, etc.); una situació que sol distorcionar el ritme de l’aula. A vegades no hi ha més remei que deixar de banda les activitats programades per a dedicar-nos exclusivament als nens que ploren o estan intranquils. En definitiva, són aprenentatges igual d’importants que també els ajudaran a ser autònoms i tirar endavant."
(extret del web de l'Escola bressol Pescallunes de Sant Feliu de Pallerols)
